Francesc Serras

TRES PIANOS

Tres pianos enredats,
van somiar,
un dia,
estripar les seves cordes,

i

guixant notes a les parets del cel
van trenar la melodia
que envolta la teva ombra
llaurada de silenci:
La guia dels estels.

AMOR DE PLATJA

Acabant de cordar la tarda,
les barques tornaven,
cap el seu llit de sorra:
Ho feien tranquil·les;
dissimulant les fatigues,
de tantes hores de
mar grossa.
Somreien les roques,
cantaven les cordes i
aplaudien, furioses,
les boges ones.

I el pescador,
lliga una cigarreta.
Ja es coneix la festa,
de cada tarda.

Espectadors de pedra;
Teatres buits
la nit d’estrena.
I arribant a la platja,
encara mira la mar verda;
Amb una reverència,
s’ha inclinat
sobre l’ancora;
l’amiga que el lliga,
la que el deslliga,
i li dona pa a taula.

La barca mira com marxa.
El pescador li ressarà
una altra vegada.
I la barca, mirant com marxa,
per damunt la fusta vella,
li cau, de sal, una llàgrima.

ALES

El meu estiu era tardor freda de mitja tarda;
Tres campanars sense església repetien hores estranyes.
Els ocells no volaven. No podien. No tenien ales.

Esclatares com un llumí sec en la foscor d’un taüt;
Vermell de mor era jo; Blanca de matí eres tú.
Sense llagoteig ens vàrem estimar. L’ànima, l’escut.

Avui hem vist dos ocells volar.