Elisabet Juncà Bassagañas

Crepuscle

Hi havia una vegada un home sol.
Abans d’anar al partit de tennis, curós
prepara l’equipatge: tovallola,
pilotes Head, raqueta, pantalons,
jersei Lacoste i gel de bany del car.
Ho té tot sobre el llit, ben exposat,
(no vol oblidar res) i la recorda:
Té catorze anys, amb una trena rossa
i els ulls sota el serrell ben plens de mel.
Primer amor. Mirant-la es veia fort,
s’imaginava pinzellant un bes
en aquells llavis nus que li somreien,
l’itinerari en el seu cos de pedra.
Es va quedar el llorer. La va fer seva.
Ell va ser seu molts anys. Els mitjons blancs.
Obre el calaix de dalt. Mira el retrat.
Si la cal·ligrafia d’un t’estimo
pogués en el reflex tornar daurat…
Però ja no en sap, de dir paraules dolces.
Ja no té edat ni temps. Tanca la bossa.
Ella deu ser al gimnàs practicant ioga.
Tan lluny i tan a prop. Mira la cambra
pensant si s’ha deixat alguna cosa.
No dirà adéu als nens que ja no ho són.
És tard. Un cotxe avança pels carrers
d’una ciutat. A dins, un home sol
i una maleta plena de penombra.

Sol·liloqui

Fa dies que el silenci se t’ofereix inhòspit.
No tens cap llar de foc per cremar mots d’hivern
ni per forjar el bigam d’un edifici pròstil
ocult en el llindar del cel… o de l’infern.

Si aquest refugi fos, com el seu món, un llibre
on l’obertura lenta dignifiqués l’entrada
al paradís d’un nom, quin vers no gosaria
besar-li els peus, les nits i les albades?

Si el temps, que és d’or, no pot desdibuixar l’amor
que duus imprès als ulls, si aquest desfici plàcid
no pot trencar el dolor que t’il·lumina el son,
què més pots fer, sinó teixir-li un somni als llavis?

Elisabet Juncà.