Laura López

Invisible

Visible o invisible, el poema existeix.
És allà, entre el fullam, entre la brossa:
potser un desconegut va arrossegar-lo
a cop d’escombra, juntament amb les
primaveres mortes i els borrissols
de pols. Guaita, al racó del passadís:
molles de pa com les dels nens perduts
sembren una estela de llum enmig
del bosc, i cada molla de pa, un mot,
una mà estesa que si et deixes dur
tiba, t’empeny al pou i t’hi fa caure
–caure, per enfilar-te al blau del cel.

Invisible o visible, el poema existeix.
I escriure és perdre el nord per trobar, al sud,
les paraules que esgranen el camí
que porta a casa.