ALBES I CREPUSCLES
Encara era fosc. El bosc l´ha cridat en silenci i ella s´ha llevat. Els moixons ja cantaven i volaven. Quietud. Observa el poble adormit apinyadet en un petit turó amb les seves ànimes adormides també. Els pollancres daurats apuntaven al cel amb una decisió poc comuna. El paisatge era un mosaic enlluernador amb una pàl.lida pàtina rosada. Ha arribat al riu color verd alga, quiet com una làmina argentada. Els peixos, sorpresos, han sortit com fletxes buscant aigües més profundes. Caçadora d´instantànies, de moments inoblidables només amb la retina. La seva ànima, pensa, també és fàcilment impressionable. Ella continua caminant, trepitjant pedres, observant tot el que l´envolta com si acabés d´aterrar en aquest camí després d´un llarg viatge en l´espai. S´ajup a recollir una poma gran, groga i taronja, sembla un Júpiter petit a les seves mans. A mossegades se la menja tota. És fresca, dolça i aromàtica. Cada mossegada és millor que l´anterior. Escolta en estèreo dos picots fent “tuc-tuc-tuc” simultàniament al tronc d´un pi. A partir d´aquell passeig només va voler viure en la llum càlida i fràgil de les primers albades i en el color encès dels crepuscles.
Dia Mundial de la Poesia 