Francesc Serras

TRES PIANOS

Tres pianos enredats,
van somiar,
un dia,
estripar les seves cordes,

i

guixant notes a les parets del cel
van trenar la melodia
que envolta la teva ombra
llaurada de silenci:
La guia dels estels.

AMOR DE PLATJA

Acabant de cordar la tarda,
les barques tornaven,
cap el seu llit de sorra:
Ho feien tranquil·les;
dissimulant les fatigues,
de tantes hores de
mar grossa.
Somreien les roques,
cantaven les cordes i
aplaudien, furioses,
les boges ones.

I el pescador,
lliga una cigarreta.
Ja es coneix la festa,
de cada tarda.

Espectadors de pedra;
Teatres buits
la nit d’estrena.
I arribant a la platja,
encara mira la mar verda;
Amb una reverència,
s’ha inclinat
sobre l’ancora;
l’amiga que el lliga,
la que el deslliga,
i li dona pa a taula.

La barca mira com marxa.
El pescador li ressarà
una altra vegada.
I la barca, mirant com marxa,
per damunt la fusta vella,
li cau, de sal, una llàgrima.

ALES

El meu estiu era tardor freda de mitja tarda;
Tres campanars sense església repetien hores estranyes.
Els ocells no volaven. No podien. No tenien ales.

Esclatares com un llumí sec en la foscor d’un taüt;
Vermell de mor era jo; Blanca de matí eres tú.
Sense llagoteig ens vàrem estimar. L’ànima, l’escut.

Avui hem vist dos ocells volar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s