«És el temps que has perdut per a la teva rosa, que fa la teva rosa tan important».
El Petit Príncep –Antoine de Saint Exupéry-
Els colors de tardor
embolcallen el llenç del teu cos
que creix
en mig d’una esperança
nodrida amb el sol.
Poncella que esclates
amb l’arribada de l’alba,
recollint la rosada
que la nit ha engendrat
en el teu ventre glaçat.
Ofereixes els pètals
als llavis que besen
sense presa ni afany,
penjats d’un calendari
amarat de records.
Perfumada de sentiments,
emplenes el calze
de guspires roents
enfilades al vent.
El fred plora
el dia s’escurça,
i aguaita la nit
dansant amb la lluna.
Recullo el darrer pètal
separat de la tija
que t’havia engronsat,
mentre, a poc a poc,
et vas doblegant
endinsada en el fang.
Unes noves mans,
et vindran a esporgar
i el roser, de nou brostarà,
fecundat amb l’alè
d’uns nous llavis
que, assedegats d’amor,
a la meva rosa,
vindran a besar.
Dia Mundial de la Poesia 