PLAÇA DE BACARDÍ
Un instant on la vida s’atura.
El temps, inflexible,
tempus fugit,
roman en punt mort.
Un escombriaire,
vestit amb llums de neó,
fa la seva feina
aliè als vianants de la plaça.
Jo i el meu cor deshabitat,
desplomat en un banc de xocolata,
vull retenir el moment
de calma,
de mar taronja.
Quietud falaguera.
Estic bé destrossada.
No espero res més
que poder-me moure,
que les cames caminin
quan el cervell doni l’ordre,
i que quan arribi el final del dia
que es mossega la cua,
l’aculli sense dolor del passat,
amb resignació,
amb l’acceptació tranquil.la del fracàs.
Montse Casabó Masip
Dia Mundial de la Poesia 