Poema “Poesia: una visió personal”, de Marta Pessarrodona

Poesia: una visió personal

Marta Pessarrodona. Fotografia: Institució de les Lletres Catalanes / Txema Salvan

Al principi hi havia la Paraula
Sant Joan 1:1

Tal com va dir el prevere de les Mallorques:
guaita l’horitzó de les coses futures.
Enllà de l’Atlàntida, una poeta va predicar
que també pel passat pot fer-hi via.

Sabem que tot s’hi val si res no és mentida.
En el principi és la paraula i molt mimada.

Un súbdit britànic ens va ensenyar
que podíem envellir als trenta anys:
la reina d’ulls metamorfosats en perles,
en un  mes de risc i crueltats variades.

A casa, un dandi ens escrivia l’epitafi:
el fred era ben a prop i un polsim de melanconia.

L’àngel, el del sant poeta, el de la creu,
per sort, ens va assenyalar ja de petites.
Després, l’hem hagut de venerar, cercar,
per a cadascuna de les seves visites.

Ningú no ens va prevenir de l’alt risc que corríem.
Ningú no ens va avisar que tot i tot canviaria.

És sempre  la passió. A la prosa,
encara que florida, hi va l’amor.
És el cim de la piràmide literària i,
envejosos, la vesteixen de parenta captiva.

Llir entre cards de la nostra tradició, del nostre cavaller.
Rosa amb espines que fan brollar, amb sort, sang divina.