Manel Queralt

(A les vorades del bosc i herbassars,
es frega cada matí el sexe amb fulles
-aprecia l’olor de tarongina-
esquitxades amb cristalls fonedissos,
rica herència, bé de les boirines.
Una idea creuà la seva ment
com un llamp i s’adonà que ella era ella.
De cop s’aturà i començà a observar
tota aquella nova i flamant presència.
Amb la cara cota observà la part
del davant d’un cos que creixia amunt,
espigat com el bambú que s’adapta
al vent, nerviüt i alhora flexible.
Mogué els dits dels peus i un calfred pujà
la matèria frisant per alçar
els braços i encarar les mans al cel.
Qui era l’embolcall que la definia?
Un estremiment eriçà el seu pèl
moixí i en un rampell d’entusiasme
corregué vers l’àlber d’escorça blanca

caigut dins el llac. Asseguda al tronc,

gronxà les cames amb els peus tocant
i esquitxant l’aigua glaçada, gaudia
del moment, l’instant anomenat: ara.
Mirava el líquid lluent i advertia
com el vaivé dels moviments obeïa
els seus desitjos… i es meravellava!
Encara que sovint es difumina
el reflex, de nou retorna la imatge.
S’abraçà les espatlles, tota ella,
per afirmar-se en una sola cosa,
segura que l’etern té lloc dins seu.)