Alexandre Llopart

Vals du silence

Com la gent balla un vals silenciós
el vals del silenci
que mulla els teixits enlairats,
i encerclen les cames i els braços, trossos de lli esquinçats.
El vals del silenci
I tots! amants i odiats es miren esperant quelcom
En un silenci de dents blanques, ballen i ballen
i les ninetes esperen
Somnolents de romanticisme.
i jo ajagut  en una cadira de tres potes…
pensant amor…
mirant quimèric aquell mur
Trenco els dits coberts per la feixuga pell que em vesteix vermell
Aixeco el braç clavant les ungles a la fusta podrida, psicòtic i envejós,
Tallo la sembra, de cames i braços que encerclen el terra de la sala
es desfà el silenci punyent per uns moments,
i sobren flors de carn mirant el cel…

el passos ressonen invertits,
les mirades es fan enrere …

amor , el so melangiós vesteix les meves parpelles
esperant veure tancades el blanor dels teus llavis
i el doldre de l’enveja busca lloc en la ment afligida
per  imatges de gent ballant, besant, mirant…
el commòs, jo!, guarnit de llàgrimes,
remembrant
efemèrides carícies inexistents…,
fragants de cabells,
ulls tancats serpentejant (reptant) el plaer,
embolicats en nusos de carn, preníem (em) el calor
ofegat en la suor que cobeja desinteressada;
el nivi que encenia la penombra.
Només és.
L’estam de llum, amor…
d’un foc apagat pel somni.