Margarida Guigó

No et moguis

T’han enfonsat la daga
enmig del cor,
i el dolor s’escampa pertot.
Però el dolor que ara sents
esdevindrà acostumat,
i és possible que un dia
deixis de sentir-lo.
Estigues quieta,
no et moguis ni et queixis,
ni demanis ajut.
Ningú entendrà la causa
d’aquest plor desesperat,
perquè la sang vessarà
dintre teu invisible,
com aigües subterrànies
que corren ignorades,
silencioses i amagades,
per misteriosos camins.
Viu amb el dolor,
esdevindrà el teu amic.
Però estigues quieta,
no et moguis ni et queixis,
ni demanis ajut,
perquè, si ho fas,
la daga es clavarà més endins.
Aleshores ja no sobreviuràs,
i hom plorarà hipòcritament
la teva definitiva absència.

Barcelona, desembre de 2006

Sort

Endreçarem tots els calaixos,
encara que el que hi desem
no sigui del nostre gust.
Cada cosa restarà, immòbil,
al lloc que li pertoca.

Tenim els objectes que tenim:
objectes necessaris,
objectes útils,
records sentimentals,
records oblidats per sempre…
Però deixarem un calaix buit,
per guardar-hi allò
que sempre hem volgut tenir,
no sigui cas que un dia
la sort ens acompanyi per fi.

Bellver de Cerdanya, agost de 2006

Renúncia

Com en un riu sec,
sóc peix agonitzant;
lava antiga
d’un volcà adormit;
herba morta
damunt les pedres.

No pidolaré aigua,
ni foc, ni terra.
Ans al contrari:
restaré insensible
sobre la dura roca,
amb tota passió apagada.

Barcelona, 10 de gener de 2008

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s